La necessitat de planificar.
Evolució del concepte formal de jardí a un de més ampli, el de paisatge.

Per què no considerar  el paisatge, des de la llei d’urbanisme,  com a objecte d’ interès públic i així poder donar peu a què s’introdueixin millores que d’altra manera serien difícils d’aconseguir?

A l'hora d'avaluar el planejament urbanístic observo que hi ha una sobre regulaciódel sòl no urbanitzable fruit de la sobre posició de diferents figures de planejament que dificulta molt la correcta aplicabilitat de la norma.

També observo moltes referències genèriques a la protecció del paisatge i molt poca concreció. Al meu entendre, considero que cal avançar fent un esforç de síntesis, cal augmentar la claredat i reduir l'abast de les determinacions. En aquest sentit proposo que la regulació vagi més encaminada a establir línies vermelles inqüestionables i que les polítiques vagin més orientades a la gratificació d’acord amb a unes bones pràctiques preestablertes.

Segons la meva opinió, i en referència al QUÈ, cal definir clarament els valors a partir dels catàlegs de paisatge i, en el marc de la redacció del planejament general, contrastar-los i completar-los.

Considero que el punt de partida del debat no és què s'ha de dir del sòl no urbanitzable, sinó que es valori com s'està aplicant el que ja està consensuat i aprovat (CdP i Directrius) i si el que es diu és suficient per acomplir a les aspiracions de la col·lectivitat.

En definitiva, penso que el planejament urbanístic, a banda de ser més sintètic i precís a l’hora d'incorporar aspectes paisatgístics, hauria de considerar el paisatge com un element actiu en la revalorització dels espais ocupats per l'home, ja que contribueix en el gaudi i benestar dels ciutadans, tasca complementària i ja més consensuada que és la de participar en la protecció del patrimoni natural i cultural.