Construir una visió col·lectiva de futur i difondre-la. Aquest és el lema del Congrés d’Arquitectura 2016. Una visió col·lectiva perquè l’arquitectura és el reflex de la societat de la que emana, i és necessari que entre tots, professionals i ciutadans, conformem una interpretació conjunta de què ha de ser el nostre hàbitat per viure. De futur, doncs estem situats sobre una visió optimista del que ha de passar. Perquè estem compromesos i som responsables sobre l’avenir de les nostres ciutats, les seves edificacions i el medi en general. I difondre-la per tal de fer més extens aquest compromís entre arquitectes amb l’interès general dels ciutadans i de cada usuari. El Congrés cal que sigui catalitzador del canvi de percepció de l’arquitectura com a disciplina indispensable i amb vocació de servei a la societat.
És imprescindible fer una lectura atenta a les varies situacions actuals per desxifrar les demandes, els conflictes i les oportunitats. Un anàlisi i debat obert a la ciutadania, institucions, escoles, administracions, associacions, empreses del sector, etc. Aquest procés conjunt ha d’ajudar a sintonitzar amb les necessitats de la societat i, a la vegada, transmetre alguns dels valors principals de la professió: la capacitat de servei, creativitat, iniciativa i adaptació, visió positiva, compromís i responsabilitat, expertesa, criteri estètic. Així, el transcurs del Congrés té com a finalitat radiografiar el context actual per a identificar els múltiples reptes que es puguin presentar i donar-los resposta a través de l’arquitectura.
El 1969, Charles Eames va representar en un diagrama sobre el procés de disseny el joc de preocupacions i interessos que conformen els tres agents principals de qualsevol projecte. Tot i tenir certa confluència, no sempre el conjunt de preocupacions o els interessos particulars dels clients són els mateixos interessos generals dels ciutadans. De la mateixa manera, els interessos dels arquitectes poden discernir dels dos paquets anteriors. La clau de l’èxit del projecte estarà en situar la zona de treball en la intersecció dels tres conjunts.
El Congrés pren aquesta lògica per tal de posar el focus en la zona solapada per totes les preocupacions. Aquesta àrea de treball és la confluència entre la demanda dels particulars, les necessitats de la societat i els interessos de l’arquitecte. L’objectiu congressual és modificar els límits dels conjunts per fer créixer al màxim aquesta zona de contacte. Les reflexions del congrés han de girar entorn de com es pot ampliar la intersecció d’interessos per tal que l’interès general sigui el més ampli possible. Aquesta expansió d’inquietuds des de i vers l’arquitectura, permetrà eixamplar els límits de la professió. D’aquesta construcció col·lectiva d’interessos naixeran els reptes de futur de l’arquitectura.