La darrera conferència de l'acte de cloenda del Congrés d'Arquitectura va ser la de Beatriz Colomina, arquitecta, professora d'Història i Teoria de l'Arquitectura i Directora del Programa d'Estudis de Postgrau de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Princeton, EUA.

Colomina va destacar que amb la industrialització es va separar el lloc del treball –la fàbrica o l'oficina– del de l'habitatge. Aquest és el tipus de ciutat en la qual vivim encara. Però amb l'arribada dels mòbils, la idea d'un horari de 9 a 17h ja és cosa del passat. Ara estàs disponible les 24 hores, vivim en el '24/7'. Colomina va explicar que el 'Wall Street Journal' va anunciar que el 80% dels joves professionals a Nova York treballaven habitualment des de casa. "L'era postindustrial retorna el treball a la casa, i en particular, al llit", explica l'arquitecta. "El capitalisme representa la fi de la possibilitat de dormir. Colonitza cada minut de les nostres vides perquè produïm i consumim", explica. Això transforma l'arquitectura perquè definitivament canvia la temporalitat i l'espai. Viurem en un continu, "que és una altra forma d'explotació".

Quina forma té aquesta presó en la qual deixen de diferenciar-se la nit i el dia, el treball i l'oci? El llit s'ha convertit a l'espai de treball. D'alguna manera Hugh Hefner, el patró de 'Playboy', es va anticipar, explica Colomina. El magnat gairebé no ha abandonat el seu llit rodó des de 1960, quan es va instal·lar en la Mansió Playboy de Chicago i "la va convertir en l'epicentre d'un imperi global que ha dirigit en pijama i batí de seda".

Una lògica perversa. Per entendre-la, Colomina explica el funcionament de l'aplicació mòbil 'snapchat', una xarxa social en la qual l'arxiu desapareix del dispositiu del destinatari entre un i 10 segons després. O que un nen de 5 anys sigui capaç de dissenyar el seu propi avatar i dissenyar la seva pàgina en Facebook. Tots ens anem a construir a nosaltres mateixos en aquest espai. Existirem com a persones físiques, però també en els nostres avatars, en el que voldríem ser. "Tothom és el curador comissari de les teves imatges a la xarxa", diu.

"No hi ha marxa enrere", va sentenciar Colomina. Ens enfrontem a una situació que pot significar el final del treball tal com ho enteníem per a molta gent. Però també el final de l'arquitectura com l'enteníem fins ara. Ha aparegut l'espai digital, i "cal construir una ciutat híbrida, entre el real i el virtual".

Per al nou món de les xarxes socials també és important saber què es construeix, i "quant 'instagramable' és un edifici, quantes piulades tindrà a Twitter o likes a Facebook?" Per Colomina, "la responsabilitat dels arquitectes és entendre aquests nous mitjans digitals i el seu poder. Ara ja ningú vol sortir a la revista Times". Les xarxes socials estan redefinint els espais, la línia entre el privat i el públic es desdibuixa. I tot es converteix en Big data.

Podeu veure l'enregistrament de la ponència de Beatriz Colomina aquí.